Lewis & Short

jussum, i, n. [jubeo],

  1. I. an order, command; a law (class.; mostly in plur.; the abl. sing. is supplied by jussu; v. 2. jussus): deorum immortalium jussis aliquid facere, Cic. Rosc. Am. 24, 66: interpres Divūm fert horrida jussa per auras, Verg. A. 4, 378: tua haud mollia jussa, id. G. 3, 41: jussis carmina coepta tuis, id. E. 8, 11: efficere, to execute, Sall. J. 25: capessere, to accept, assume to execute, Verg. A. 1, 77: facere, id. ib. 1, 302: facessere, id. ib. 4, 295: flectere, to divert, annul, id. ib. 10, 35: festinare, id. ib. 1, 177: alicujus detrectare, to reject, disobey, Tac. A. 3, 17: exuere, id. ib. 11, 19: spernere, id. ib. 11, 14: abnuere, id. ib. 11, 37: exsequi, Verg. A. 4, 396; Tac. H. 4, 81: patrare, id. ib. 4, 83: peragere, Ov. M. 2, 119: explere, Vulg. Gen. 50, 3: complere, id. Jos. 3, 6: perficere, id. Judic. 9, 54: injusta jussa populis describere, Cic. Leg. 2, 5, 11: jussa ac scita, id. Balb. 18, 42.
    In sing.: putasne, si populus jusserit, id jussum ratum atque firmum futurum? Cic. Caecin. 33, 96: fac jussum regis, Vulg. 1 Macc. 2, 18 al.
  2. II. Esp., a physician’s prescription: jussa medicorum ministrare, Ov. H. 20, 133.
    1. B. A father’s consent to the marriage of his son: jussum parentis praecedere debet, Just. Inst. 1, 10 pr.