Lewis & Short

jŭbar, ăris (m.: albus jubar, Enn. ap. Prisc. p. 658 P.; Auct. Aetna, 332), n. [1. juba], the radiance of the heavenly bodies, light, splendor, brightness, sunshine.

  1. I. Lit.: it portis jubare exorto delecta juventus, Verg. A. 4, 130; cf.: jubar stella, quam Graeci appellant φωσφόρον vel ἕσπερον, Paul. ex Fest. p. 104 Müll.: quintus ab aequoreis nitidum jubar extulit undis Lucifer. Ov. F. 2, 149: jubar aureus extulerat sol, id. M. 7, 663; cf. Val. Fl. 4, 93; cf. of Aurora, Ov. F. 4, 944: hanc animam interea, caeso de corpore raptam, Fac jubar, make into a constellation, id. M. 15, 840.
  2. II. Transf., a splendid appearance, splendor, glory, radiance: non ille vultus flammeum intendens jubar, Sed fessus ac dejectus, Sen. Troad. 448: purpureum fundens Caesar ab ore jubar, Mart. 8, 65, 4.